Desprès d’unes setmanes d’inactivitat provocada per la falta de temps, el carnaval i d’altres esdeveniment tant esperats com inesperats, ja tornem a estar voltant pels mons virtuals.
Dins l’apartat musical d’aquest bloc, avui us ensenyo un altre disc indispensable en la prestatgeria de casa.
En 1994 arribava el tercer disc dels Blur, Parklife, una barreja d’influències d’alguns dels millors grups anglesos com per exemple la ironia dels Kinks, l’energia dels Jam o la diversió i optimisme dels Madness etc...
L’idea de Parklife, era de fer un disc que representés a una radio i nosaltres buscant emissores d’allò més variades, i sens dubte va demostrar els múltiples registres que es poden encabir en el seu concepte del pop: des la gran peça euro-pop la mítica (Girls & Boys), al punk-rock de “Benk Holiday”; des del classicisme de peces antològiques com “To the End” o “This Is a Low” al tecno-pop de “London Loves”.
Parklife va ser un dels grans treballs de l’anomenat bri-pop (pop britànic), dels anys 90, un disc de plenitud vital i optimista en que el sarcasme juvenil i ironia serveixen per caricaturitzar a la societat anglesa dels anys 90.
Dins l’apartat musical d’aquest bloc, avui us ensenyo un altre disc indispensable en la prestatgeria de casa.
En 1994 arribava el tercer disc dels Blur, Parklife, una barreja d’influències d’alguns dels millors grups anglesos com per exemple la ironia dels Kinks, l’energia dels Jam o la diversió i optimisme dels Madness etc...
L’idea de Parklife, era de fer un disc que representés a una radio i nosaltres buscant emissores d’allò més variades, i sens dubte va demostrar els múltiples registres que es poden encabir en el seu concepte del pop: des la gran peça euro-pop la mítica (Girls & Boys), al punk-rock de “Benk Holiday”; des del classicisme de peces antològiques com “To the End” o “This Is a Low” al tecno-pop de “London Loves”.
Parklife va ser un dels grans treballs de l’anomenat bri-pop (pop britànic), dels anys 90, un disc de plenitud vital i optimista en que el sarcasme juvenil i ironia serveixen per caricaturitzar a la societat anglesa dels anys 90.
4 comentaris:
Gran disc, sí senyor!!!
sempre és bo apendre cultura musical, bons músics, si senyor
salut
que bons els blur!!!!
un molt bon treball d'aquesta banda
Sóc dels que pensa que el brit-pop dels noranta (i Blur molt especialment) estan sobrevalorats. No crec que s'acostin ni de conya als Kinks, als Herman's Hermits o als Animals (ja no parlo dels Beatles, que juguen a una altre lliga). I que consti que els Blur me'ls he empassat en quantitats industrials: quan va sortir Parklife dels collons el meu germà se'l va comprar i me'l feia patir a totes hores...
Publica un comentari a l'entrada