El meu Nadal

Deixem enrere ja els sopars d’empresa i els amics invisibles. També encetem la recta final d’aquesta primera etapa del Nadal en que el pitjor ja ha passat, dos àpats que et deixen l’estomac a rebentar acompanyats d’unes interminables sobretaules, on al final et queda el cul tan quadrat per molt còmoda que sigui la cadira, que quan algú fa el primer pas d’aixecar-se la resta també ho fan contents i agraïts a qui a trencat el gel.

El passat dia 24 caminar pels carrers de Reus era un esport de risc, era totalment impossible caminar al ritme que estem acostumats a fer-ho cada dia. Però cap al vespre tot va canviar radicalment i això que només estava a vint kilòmetres de la ciutat o el que es el mateix a 20 minuts.

Passar Nadal i Sant Esteve al poble es tornar a la infància, sense pensar en les compres i les presses, fins i tot m’atreviria a dir que es un petit plaer anar a la Missa del Gall i veure com els teus nebots juntament amb la canalla del poble canten nadales disfressats de pessebre vivent, i com després de la missa fan cagar el tió, tot emocionats esperant un excrement més que llaminer.

Veure com tomben de casa en casa per tal de Cantar Nadales davant els pessebres, i com les hores van passant i no els agafa la son, ja que fins que no acaben de passar per totes les cases no volen anar a dormir.

I el dia de Nadal tots en família amb la llar de foc encesa (tot i que enguany no ha fet massa falta). Que quan entres a la casa on dinaràs t’envola l’olor de la sopa de galets que et fa obrir la gana d’una manera estrepitosa, i que tot el dinar hi ha molt bon ambient i per un dia les penes i les diferencies queden aparcades, i com després de dinar la canalla dalt de la cadira ens recita el vers de Nadal tot il·lusionats esperant el moment de passar el plateret per tal d’omplir les vidrioles. I com escuren les ultimes hores d’estada del tió a casa tot fent-lo cagar fins a l’últim moment per si de cas encara li queda alguna coseta als budells.

I el dia de Sant Esteve que canvies de casa ja que les obligacions familiars així ho marquen i que tot i que es una casa diferent, l’ambient es el mateix i et trobes amb la família que no has vist per Nadal i xales igual que el dia de Nadal.

Pots anar pels carrers felicitant les festes amb el convenciment que et contestaran o que s’avançaran a la teva felicitació.

I tot sense presses sense botigues ni gent que tant li fa si es Nadal o Sant Joan i que ni gosen dir un simple “bones festes”. Cues de cotxes, gent pitant, gent corrent, gent carregades de bosses fins al coll, gent que només surt a lluir les seves millors gales per sentir-se més important que tu.

Tot i que em consideri un “urbanita” i que estigui enamorat de la meva ciutat, no canviaria el fet de passar els Nadals al poble fen-t’ho de la manera més tradicional i aparcant el consumisme i la hipocresia que de vegades es viu a la ciutat.

Amb això no vull dir que els Nadals a la ciutat siguin artificials, sinó que es viuen de manera diferent ni millor ni pitjor, simplement en un poble es com si tothom formes part de la mateixa família cosa que a la ciutat es fa més difícil.